Entrevista a Mireia Campos Canudas, autora de “Mai més penjaré els talons”

Nascuda a Barcelona, Mireia Campos Canudas viu actualment als Països Baixos, des d’on manté un vincle constant amb les seves arrels. Estudiant perenne de llengües romàniques i apassionada de la literatura catalana, va decidir bastir un pont cultural entre Holanda i Barcelona formant-se a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. Culmina el seu procés creatiu amb el seu debut literari, Mai més penjaré els talons. Aquesta novel·la, publicada per ExLibric, ens revela una realitat sovint oculta, la del crossdressing. Captivadora i impressionant, alhora que dramàtica i escabrosa, l’obra fuig dels judicis per rescatar la tendresa i la humanitat enmig d’un món cada vegada més convuls, oferint una història tan crua com necessària.

Vas néixer a Barcelona, però vius als Països Baixos. Des de quan? Què va motivar aquest canvi de residència?

Fa dotze anys que visc als Països Baixos. Com segurament molts lectors hauran imaginat, va ser per amor que vaig aterrar a Holanda. Fins aleshores, el meu món era a la ciutat de Barcelona, molt a prop de la Plaça d’Espanya, on tenia un centre d’estètica i teràpies manuals. Ara, tot gira entorn el càmping on visc i el supermercat que dirigeixo junt amb el meu marit, dins el mateix parc recreatiu, a la Reserva Natural del Veluwe.

Parla’ns dels teus referents literaris. Quan i per què vas començar a escriure?

La motivació principal per la lectura va ser gràcies a l’escola i a l’institut, sobretot en la meva adolescència, amb la descoberta dels clàssics catalans com Narcís Oller, Josep Carner, Mercè Rodoreda i més contemporanis com Montserrat Roig o Jesús Moncada. Van despertar el meu interès no només per l’escriptura sinó també per l’època que els va tocar viure i com els esdeveniments socials inspiraven la creació d’històries i personatges molt propers.

Relat curt o novel·la? Què prefereixes?

Si continuem amb el fil conductor de la segona pregunta, us diria que prefereixo la novel·la; Jules Verne, Émile Zola, Noah Gordon… després van venir els contemporanis: Jesús Moncada, Carlos Ruiz Zafón, Matilde Asensi i d’altres. La novel·la històrica m’atrau considerablement i també els relats que, en llegir-los, ens transporten a situacions de la vida quotidiana i ens fan reflexionar en el nostre present com a éssers individuals. Per exemple; Manual per a dones de fer feines, de la Lucia Berlin, o En busca de la felicidad, d’en Douglas Kennedy. De relats curts, recordo a la Katherine Mansfield i la seva Festa al jardí, que em va corprendre de jove.

“Mai més penjaré els talons”, la teva primera novel·la, ens parla de la història del Miquel, un crossdresser cassat i amb dos fills. Ens expliques què és el crossdressing i el perquè d’elegir aquest tema, gairebé desconegut per molts lectors, pel teu debut literari?

Bé, la paraula crossdresser la vaig escoltar per primera vegada en un documental emès per TV3 titulat «En Femme, el documental». Dirigit per Alba Barbé, el reportatge ens acostava a l’associació de Crossdressing de Barcelona (que té el mateix títol: “En Femme”). S’hi presenten els seus membres; homes «corrents» que comparteixen el sentiment comú, ineludible i indivisible de la seva persona que es defineix en mostrar la seva part femenina oculta en l’home que viu el seu dia com a tal.

Descobrir el seu món, la seva sensibilitat i el seu patiment per por de ser descoberts per algú de la família o alguna amistat, són elements que em van colpir i que, d’alguna manera, es van quedar guardats en el meu cap fins que va ser l’hora d’escriure la meva primera novel·la.

El Miquel, protagonista principal de la novel·la, amaga durant anys el seu secret a la seva família, malgrat l’amor que sent per la seva esposa i fills i tenir clar que no fa mal a ningú. De què té por el Miquel?

Aquest sentiment es podria generalitzar a tot el col·lectiu cross i és que la por que paralitza al Miquel a mostrar-se amb llibertat és el temor de perdre la família en el cas que descobreixin la seva dualitat de gènere.

Respectat professor de l’Escola Oficial d’Idiomes de Barcelona (l’EOI), el Miquel viu el seu desig per convertir-se en la Lola de tant en tant com una “vergonya” que ha d’amagar als ulls dels altres. ¿T’has inspirat en persones i fets reals per escriure “Mai més penjaré els talons”?

Sí. De fet, el llibre està basat en les històries reals que es representen en el documental, també en molts altres reportatges que he seguit i moltíssimes lectures sobre els crossdressers. Gràcies a “la investigació de camp”, vaig poder crear la psicologia que determina cadascun dels personatges de la novel·la.

Amb els flashbacks en la història, coneixerem l’evolució del Miquel per arribar a ser, també, la Lola, i l’ajuda rebuda per part de la Sofia per aconseguir el seu somni. Què ens pots explicar d’ambdós personatges?

La Lola és l’alter ego del Miquel. Un personatge que no surt d’un dia a l’altre, sinó que necessita del posicionament i evolució del Miquel i de la seva posterior determinació per arribar a ser aquella dona a la que aspira. No sempre és fàcil pels crossdressers arribar a expressar-se com els agradaria. Molts necessiten assessorament per part d’una bona professional que els orienti a l’hora de representar els seus ideals, per exemple: quin color de cabells o quina llargada els  agrada, o quina talla de pit voldrien. També quin estil de roba o maquillatge els defineix. Aquí és on la Sofia ens ajuda a descobrir aquest món. Aquest personatge es desvela com una peça fonamental per conèixer altres col·lectius de la nostra societat; els homosexuals i els transsexuals. La Sofia és la meva heroïna personal del llibre pel que ha viscut, superat i també pel seu carisma direm una mica «de la faràndula» que evoca la Merche Mar o l’Amparo Moreno, meravelloses vedettes de El Molino dels anys vuitanta.

Durant la Dictadura Franquista, la Ley de Vagos y Maleantes de 1954, i la Ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social de 1970, junt amb la puritana hipocresia social imposada pel “nacionalcatolicisme”, va ofegar qualsevol reivindicació per viure una sexualitat diferent de l’establerta pel Règim. Sens dubte, s’ha avançat molt per deixar enrere aquesta època fosca de la nostra història, però… creus que encara ens queda feina per fer?

I tant. Si alguna cosa he après en l’escriptura d’aquesta novel·la i en la coneixença dels crossdresser és que hi ha molta feina a fer respecte a la divulgació dels diversos col·lectius que, encara que no m’agradi gens dir-ho (perquè per mi, tots som humans, sense distincions), segueixen una estela diferent del que la societat entén com «normal». Malauradament, també opino que anem cap enrere en lloc de cap endavant per viure en una societat oberta i respectuosa de l’individu.

Anna, Pol, Eva, Clara, Àngela, Sofia, Andrea, la periodista Julia Justinne… tots són personatges que influeixen en la vida del Miquel. Digue’ns si tens algun preferit i per què.

Cadascun té una missió dins de la trama; uns ens ajudaran a viure-ho d’una manera empàtica, d’altres des del rebuig i alguns des de la contemplació i l’escolta sense jutjar. Per mi, un dels principals personatges, també el meu preferit, és l’Andrea. Un pastor italià amb un passat ocult que amb el seu silenci i acompanyament, ajudarà el Miquel a reconèixer-se. Em fa l’efecte que amb ell, potser va sortir aquella part de mi -permeteu-me dir- més sàvia i contemplativa.

El Miquel es refugia a L’Orquídia Club quan vol transformar-se en la Lola. T’has basat en alguna associació real que guardi els secrets dels socis-es dins les quatre parets del local? Ens expliques com funciona?

Efectivament, m’he basat en l’associació real En Femme, que a la novel·la es transforma en L’Orquídia, on els cross tenen el seu propi armari i cadascú guarda les seves pertinences. Un cop s’hi han «performat», com a elles els agrada dir, es reuneixen en l’espai comunitari on poden seure, llegir, prendre un cafè i interactuar amb d’altres cross. També s’hi organitzen festes i sopars un cop cada mes.

Parla’ns de les festes anomenades Pass de Wig. S’organitzen regularment a L’Orquidia Club?

Aquest tipus de festes, literalment volen dir «passa la perruca», entenent la perruca com el símbol icònic de la transformació artística i d’identitat. Són una oportunitat per expressar amb tota llibertat el sentiment de gènere dels crossdressers, les dones trans, transformistes o qualsevol persona del col·lectiu LGTBIQ+ amb seguretat i sense ser jutjats. Aquest moviment va néixer originàriament a Barcelona l’any 2013, gràcies a Dafni Girls. Un estudi de maquillatge i equipament complet de moda i estilisme pels crossdressers. Els esdeveniments són itinerants entre Madrid i Barcelona i durant les vetllades s’hi fan concursos de bellesa, drag–queens, balls temàtics i sopar-còctels.

“Algú s’ha de morir per recordar-nos que la vida és finita, i l’hem d’esprémer i viure-la”. Així s’expressa l’Àngela, la germana d’en Miquel, després de la mort de la mare. Què opines?

L’Àngela expressa un sentiment que comparteixo. Les rutines, les preocupacions, el dia a dia ens distreu del que (per mi) hauria de ser una prioritat, que es tradueix en viure el present. Crec que projectem molt el futur i, alguns, recorden massa el passat i això ens aboca a una des-focalització del present i en conseqüència un allunyament del que ens rodeja i de les persones que estimem. Després, amb la mort, ja és tard per restituir el temps perdut.

Diria que la música, especialment el pop-rock de les dues últimes dècades del segle XX, juga un paper important a “Mai més penjaré els talons”. Què representa la música en la vida del Miquel? I per a tu? Tens algun gènere musical preferit?

La Música representada en el llibre m’ha ajudat a crear atmosferes amb tonalitats d’una índole diferent: alegria, introspecció, seducció o erotisme, s’entrellacen en les lletres i amb el text provocant diferents sensacions en la lectura.

Pel Miquel seran motiu de desinhibició o d’un sentiment de pau interior. Situacions que, personalment, experimento quan escolto música. A propòsit del gènere musical, m’encanta el Soul dels setanta, però soc amant de l’Elvis, el Michael Jackson, el David Bowie i… el Raphael.

M’agradaria subratllar que “Mai més penjaré els talons” també ens ofereix un passeig per barris i carrers de Barcelona i alguns dels seus locals més emblemàtics i antics. Parlem de Ciutat Vella, el Raval, Sants-Montjuïc, la Plaça Osca, i també de la Pastisseria Lis, el Bar Pastís, Madame Jasmine i la mítica sala de festes La Paloma. Es tracta de fer un recorregut per llocs coneguts pels lectors? Quin és l’objectiu?

L’acció transcorre a Barcelona. Mentre escrivia des de la llunyania dels Països Baixos, recórrer els carrers de la meva estimada ciutat i els llocs que conec, m’apropava a la meva terra. D’una banda, va ser una teràpia contra l’enyor i, d’una altra, tenia com a objectiu acompanyar de la mà el lector per alguns dels llocs més emblemàtics de la Ciutat Comtal.

El cinema i el teatre també ocupen un lloc important a la vida del Miquel. Recorda l’obra La Glòria del mercat, de Joan Pera, i la pel·lícula Titanic, de James Cameron, entre d’altres. I en la teva? T’agrada més el cine o el teatre? Recomana’ns alguna pel·lícula o obra teatral que t’hagi captivat.

Si faig una revisió a la meva vida cultural, diria que soc més cinèfila que de teatre. Així és com vaig créixer a casa, entre clàssics del western, musicals i pel·lícules d’autor, que m’encanten per la seva profunditat psicològica i fotografia.

D’adolescent, recordo haver anat al teatre per veure l’obra Cinco hores con Mario de Miguel Delibes. Aleshores vaig tenir l’oportunitat de gaudir de la interpretació de la Lola Herrera. Aquell dia, vaig sentir per primera vegada la força i els sentiments que una artista pot arribar a transmetre sobre l’escenari. Vaig plorar molt.

Ara bé, si em preguntes quina és la meva pel·lícula preferida potser us posareu les mans al cap si us dic que Victor o Victòria? del Blake Edwards, amb la interpretació fantàstica de la Julie Andrews, el meravellós Robert Preston i l’atractiu James Garner.

Tot i centrar-se en la vida i l’evolució d’un crossdresser, el Miquel, la novel·la aborda altres problemàtiques, com la dicotomia entre la vida a l’entorn rural i a la ciutat, el maltractament animal, l’alcohol vist com a refugi contra el dolor. Et preocupen aquests temes?

Les situacions que es detallen problemàtiques formen part de la nostra vida quotidiana. De vegades, llevat que tinguis una experiència personal que et faci viure una vivència desagradable, la realitat ens passa per davant de puntetes. Tan de bo tot tingués un equilibri on els animals de companyia fossin això, una alegria per la llar, o que una copeta de vi ens deixés mostrar una mica el nostre cantó més simpàtic i divertit, sense caure amb les misèries que he arribat a veure.

Et consideres escriptora de brúixola o de mapa? És a dir, tenies pensada la trama, el final i el títol de la novel·la abans de començar a escriure? Explica’ns quin va ser el teu mètode.

Aquesta és la meva primera novel·la i des de l’inici es va crear amb la metodologia impartida per l’Ateneu Barcelonès. Allà vaig aprendre el que era formular trames i subtrames, seleccionar el tipus de narrador i desplegar l’escaleta; l’eina reina per seguir pas a pas les escenes que ens permet visualitzar el llibre des de l’inici fins a la fi abans de ser escrit. Seguint aquesta premissa, em considero més una escriptora mapa que una brúixola, que normalment escriu seguint la seva intuïció i improvisant.

Per acabar aquesta interessant entrevista, et demanaré que ens parlis dels teus pròxims projectes.

Ara, la prioritat és donar visibilitat al llibre. Millorar el posicionament a les xarxes socials i fer tantes presentacions com sigui possible mentre estigui per Barcelona. (Aquí Mucho Más Que Un Libro té un paper fonamental).

Per altra banda, em volta una altra novel·la pel cap; aquest cop basada en fets històrics de la nostra Catalunya medieval i potser amb alguna connexió al present. Aquí no hi podrà faltar intrigues, males praxis, amors i morts…ja veurem. De moment, el cap ja em fa xup-xup!

Voldria acabar agraint a tot l’equip de Mucho Más Que Un Libro l’atenció rebuda i l’esforç que heu fet per desenvolupar aquesta entrevista. Especialment, dedico aquestes paraules a la Rosa Querol, conductora de totes les presentacions que he fet fins ara i que amb el seu suport m’ha permès arribar a diverses llibreries i lectors. Moltes gràcies!

Moltes gràcies a tu, Mireia. Et desitgem molta sort en tots els teus projectes!